1.- Orígens:

La llengua - La Renaixença: definició - Època - Principals publicacions - Personatges destacats - Institucions - Característiques socials - Claus de l'èxit - Influències del romanticisme europeu

La llengua:

Podríem definir el catalanisme com el moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels països catalans. Un dels símbols mñes importants de la seva identitat és la llengua.

El català és una llengua d'origen llatí pertanyent al grup de la Romània occidental amb característiques comunes a subgrup de les llengües iberoromàniques (Península Ibèrica) i al subgrup de les llengües gal·loromàniques (hexàgon francès). El català per la seva formació és iberoromànic i es relaciona amb les llengües d'aquest subgrup en la morfologia (flexions nominal i verbal); però el llatí del qual procedeix és més afí al llatí de la Gal·lia, per la qual cosa té també trets gal·loromànics, especialment en el fonatisme en bona part del vocabulari.

La Renaixença:

Moviment cultural que s'inicia amb el període de la industrialització i serà el bressol del catalanisme polític.

La Renaixença començà a insinuar-se a Catalunya al principi dels anys 30 del segle XIX.

Les principals publicacions:

L'Esquella de la Torratxa (1872-1938) i La Campana de Gràcia (1870-1934), van ser les publicacions catalanes de major duració.

La Renaixença (1843) i El Diari Català (1879) són altres de les publicacions.

Personatges destacats:

El vertader artífex de la Renaixença va ser Joaquim Rubió i Ors. Tenia el pseudònim Lo Gaiter de/ Llobregat i va publicar poemes al Diario de Barcelona, el recull dels quals el 1841 estava prologat amb un autèntic manifest de la Renaixença. L'expansió de la Renaixença va ser molt estimulada per la universitat de Barcelona que va fer una gran divulgació de la Història i literatura medievals: Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals. Un grup de juristes divulgaren el dret català tradicional: Ramon Martí d'Eixalà i Manuel Duran i Bas.

Destaca un corrent popular en la literatura: Frederic Soler amb el pseudònim Serafí Pitarra, cultiva la crítica social i política i reivindicaren l'ús del català del carrer i no l'academicisme de la llengua dels jocs florals.

Claus de l'èxit:

Evolució cultural de la societat catalana diferenciada de la resta d'Espanya. Una burgesia que amb la industrialització era cada vegada més forta econòmicament i no volia saber res amb el poder central, es va constituir en un líder cultural. L'homologació liberal provoca el centralisme cultural que fou durament criticat a Catalunya, fins i tot pels moderats: Joan Mañé i Flaquer.

La influència del romanticisme va fer valorar exageradament el passat medieval dels pobles.

Influències del romanticisme europeu:

A Catalunya, el romanticisme va tenir molta importància. Eels anys 1823 i 1824 s'edità a Barcelona la revista El Europeo, que fou la primera publicació romàntica espanyola.

El romanticisme europeu s'emmirallava en l'època medieval, bressol on es gastaren les cultures nacionals. Per això, els literats i els historiadors romàntics van decidir buscar el passat medieval. Veien l'Edat Mitjana l'edat de l'espelndor català, l'època en que Catalunya era lliure.

2.- El pensament polític:

El carlisme - El federalisme

Carlisme:

Déu, Pàtria i Rei. Nom del moviment sorgit al 1833 amb la mort de Ferran VII, que defensa els drets del seu germà Carles a regnar, en lloc de la filla de Ferran. Segueix l'Antic Règim, l'antiliberalisme, l'absolutisme i l'Església.

Federalisme:

Sortit de l'escissió del partit demòcrata. El seu teòric Francesc Pi i Maragall que concebia com a únic mitjà per aconseguir la unitat entre les regions espanyoles (las Nacionalidades, 1887). El programa dels federalistes tenia dos punts essencials: la descentralització de l'Estat i el reformisme social: abolició de la Pena de mort, separació d'Església i Estat, supressió del servei Militar obligatori, abolició de l'esclavitud... Aquest partit fou majoritari a Catalunya a partir de 1869.

3.- El Catalanisme polític:

Formació - Època, fets i personatges impulsors - Primers congressos i pressa de decisions - Reivindicacions - La creació dels primers partits polítics - L'actitud del govern central davant del catalanisme

A Catalunya, durant la primera fase de la Restauració, es va anar construint un nou catalanisme. Aquest corrent, entès i viscut com un moviment, va buscar la manera d'organitzar-se políticament sobre la base real de la catalanitat i de l'ús oral general de la llengua, i amb la incorporació d'idees de procedència molt diversa.

Aquest catalanisme reunia dues idees bàsiques: la de progrés, procedent del federalisme, i la de tradició, en part provinent del carlisme. L'originalitat del catalanisme va ser precisament aquesta: la combinació de la modernitat, que postulava la transformació industrial, política, artística, etc., amb la tradició de la llengua i dels símbols del passat propi.

Durant els primers anys de la Restauració hi van haver 3 cercles importants del catalanisme: la revista La Renaixença, radical i intransigent, el setmanari La Veu de Montserrat, grup catòlic de Vic i els federals encapçalats per Valentí Almirall (1874-1904).

Valentí Almirall fou l'impulsor del catalanisme polític, això vol dir que va començar a donar cos de partit polític a les idees catalanistes.

Aquestes idees van tenir el seu òrgan de difusió en el Diari Català (1879), primer diari escrit en llengua catalana. Va organitzar els dos primers congressos catalanistes (1880-1883), al 1882 es fundà la primera organització cultural i política el Centre Català. Al 1896, Valentí Almirall publica Lo Catalanisme, doctrina del catalanisme polític, també fou l'inspirador del Memorial de Greujes, document que va proporcionar una gran popularitat al Centre Català.

A l'any 1887, els elements més conservadors del Centre Català l'abandonen i funden una nova agrupació: la Lliga de Catalunya. Al 1901 els dirigents d'aquesta organització s'integraren a la Lliga Regionalista. L'any 1891 es crea la Unió Catalanista, era una organització amb tots els nuclis comarcals existents. Al 1892 va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana coneguda com les Bases de Manresa, primer projecte d'Estatut d'Autonomia. El Bisbe Torres i Bages publicà la Tradició Catalana, en el que donava suport a les idees de les Bases de Manresa. El catalanisme polític no va ser ben acceptat pel govern central, ans al contrari, el veien com un perill per la unitat d'Espanya. Neix la paraula separatista per desqualificar-lo.

4.- L'evolució del catalanisme polític durant el segle XX

Enric Prat de la Riba i la seva principal aportació al catalanisme polític - Partits polítics a Catalunya - Principals tendències

L'inici del segle XX va coincidir amb la transformació progressiva del catalanisme polític en moviment de masses.

L'obra ideològica més important del catalanisme polític d'aquesta època va ser La nacionalidad catalana d'Enric Prat de la Riba. L'autor hi formulava clarament la distinció entre Nació, que veia com una llengua, un dret i art propis, i Estat, que entenia com una organització política fruit d'una situació històrica i va arribar a la conclusió que Catalunya podia arribar a posseir un Estat. No era independentista, defensava la unitat política d'Espanya i l'articulació federal de Catalunya.

Els Partits polítics a Catalunya els podem dividir, ideològicament, en tres grans blocs o tendències:

Els catalanistes conservadors:

Lliga Regionalista, fundada el 1902 a partir del Centre Nacional Català (1899) i la Unió Regionalista. Va sofrir dues escissions:

La primera al 1906, va donar lloc al Centre Nacionalista Republicà. La segona al 1922, va donar lloc a la creació d'Acció Catalana. La Lliga Regionalista dirigida per Prat de la Riba fins la seva mort el 1917 i després dirigida per Cambó.

Aquest partit va fundar Solidaritat Catalana que va ser la impulsora de la campanya per l'autonomia el 1918 i va ser el partit que va gestionar la Mancomunitat.

Els catalanistes d'esquerres:

Partit republicà català (1917) dirigit Per Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. D'aquí nasqué l'Esquerra Republicana el 1932.

Unió Socialista de Catalunya, 1923, escissió del PSOE fundada per Rafael de Campalans, Gabriel Alomar i Manuel Serra i Moret.

Els anticatalanistes:

Partit Republicà Radical, creat per Alejandro Lerroux el 1908. Va arrelar entre les classes populars immigrants menys integrals en la societat catalana i va aconseguir importants resultats electorals a Barcelona.

5.- La primera experiència de poder del catalanisme polític: La Mancomunitat (1914-1925)

Definició - President - Competències - Dificultats - Per què i com va acabar - Conclusió: quin tipus de catalanisme sociològic comportava?

La Mancomunitat de Catalunya vol dir federar les quatre Diputacions provincials de Catalunya. Era un intent transitori per arribar a l'autonomia.

El projecte es va iniciar el 1911 i el seu promotor va ser Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona.

José Canalejas, president del govern espanyol, va acollir favorablement aquest projecte.

La llei de mancomunitats, amb les retallades corresponents, es va aprovar el 1913. El 6 d'abril de 1914 es va constituir La Mancomunitat de Catalunya i Enric Prat de la Riba en va ser el seu primer president.

La Mancomunitat no va tenir mai competències polítiques, ja que per part de l'Estat no hi va haver mai cessió de recursos ni de serveis.

Per Catalunya, La Mancomunitat, va suposar una concentració conjunta de les atribucions que ja tenien les Diputacions provincials catalanes des de l'any 1833, quan l'estat liberal va fer la divisió territorial en províncies.

La Mancomunitat, a Catalunya, va fer una obra extraordinària, malgrat l'escasa finançació:

- Va crear l'institut d'Estudis Catalans al 1907.

- Va crear la Biblioteca de Catalunya al 1914.

- Va crear l'Escola Elemental del Treball, dins la Universitat Industrial, al 1914.

- Va fundar una xarxa de biblioteques.

- Va crear L'Escola d'Estiu.

- Va crear una gran xarxa escolar:

- Escola d'Administració local.

- Escola de Biblioteques.

- Escola d'Infermeres.

- Escola catalana d'Art Dramàtic.(L'actual Institut del Teatre).

- Escola Superior de Bells Oficis.

Els projectes de La Mancomunitat abarcaven tota una millora infrastructural (obres públiques) que signifiquessin la modernització de Catalunya.

La fi de La Mancomunitat de Catalunya vindrà amb el pronunciament de Primo de Rivera el 1923. Aquesta dictadura va ser antidemocràtica i anticatalanista: es van prohibir la senyera, la llengua catalana i fins i tot les sardanes, és l'epoca del "som i serem...".

6.- La segona experiència de poder del catalanisme polític: La II República (1931-1936).

La proclamació de la República catalana (14 al 18 d'abril de 1931) - L'autonomia. L'Estatut de Núria (1932) - Francesc Macià president de la Generalitat de Catalunya: competències desenvolupades - Conclusió: tipus de catalanisme sociològic - Catalanisme i moviment obrer - Lluís Companys i la revolució del 6 d'octubre de 1934 - L'obra de govern de la Generalitat de Catalunya - Bipolarització de les eleccions generals de 1936

El 14 d'abril de 1931 es va formar la República, a Catalunya, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit acabat de crear i guanyador de les eleccions al Principat, proclamà a Barcelona la Rep0blica Catalana dins de la Federació ibèrica. El govern provisional de la República va convocar eleccions legislatives el 28 de juny de 1931. Va començar a actuar per decret en 4 fronts:

Treball al camp:

Va decretar una jornada de 8 hores i l'obligació de donar prioritat als jornalers d'un municipi per treballar-hi. També l'obligació de tenir totes les terres cultivades per tal de. mantenir el seu usdefruit.

L'educació:

Es va decretar la creació de 6750 escoles i de 7000 noves places de mestres, amb augments de sous. També s'establí una xarxa de biblioteques.

L'exèrcit:

L'exèrcit s'identificava amb el rei. Es van oferir jubilacions forçoses amb el sou íntegre. M. Azaña va clausurar L'Acadèmia Militar de Saragossa dirigida pel General Francisco Franco i va anul·lar tots els ascensos obtinguts durant la Dictadura. Dins l'exèrcit el malestar era obvi. Va crear la Guàrdia d'Assalt, cos de policia modern i fidel a la República.

Les relacions amb l'Església:

L'Església encara que vinculada a la monarquia es va mantenir a l'expectativa. El manifest del cardenal Segura, bisbe de Toledo, i la crema de convents per grups d'incontrolats va enterbolir les relacions i va espantar els catòlics que veien en la República l'enemic a les seves conviccions.

Les eleccions legislatives van donar majoria a l'esquerra: PSOE, PRR de Lerroux, PRRS de Marcel·lí Domingo.

La dreta esdevingué minoritària, per la qual cosa la redacció de la constitució del 1931 va reflectir els valors laics i republicans:

- Congrés de la sobirania popular.

- Una sola Cambra (el Congrés dels Diputats).

- Estat aconfessional.

- Garanties individuals.

- Possibilitat d'Estatut d'Autonomia a les regions que ho sol·licitin.

És una Constitució sense consens. Sobre tot en matèria de religió. Es prohibia exercir l'ensenyament a les ordres religioses i dissolien a la Companyia de Jesús o jesuïtes. Els republicans estaven convençuts que l'endarreriment del país era degut a la manca d'ensenyament del qual l'església n'havia tingut el monopoli fins aleshores.

L'autonomia de Catalunya.

El govern de la República catalana presidit per Francesc Macià va durar 4 dies (de l'14 al 18 d'abril), però Catalunya va obtenir el compromís del govern central que s'iniciaria el procés per redactar i aprovar l'Estatut d'Autonomia.

Els representants dels ajuntaments catalans es van reunir a Núria i van redactar una avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que es va presentar en Referèndum el 2 d'agost de 1931. Aquest avantprojecte proclamava:

- El dret d'autodeterminació.

- L'Estat espanyol com a federació de tots els pobles hispànics.

- Definia el Principat com un Estat autònom dins la República espanyola.

- La defensa de la llengua catalana.

Ben aviat es va veure que l'Estatut era incompatible amb el marc constitucional de la República. El 6 de maig de 1932 es va començar a discutir l'estatut a les Corts.

Discussió lenta i profunda... el 9 de setembre de 1932 es va aprovar, amb el text molt retallat des del principi. Catalunya quedava constituïda com una simple regió. L'Estat central mantenia el control de l'ensenyament, malgrat la Generalitat podia fundar les seves pròpies escoles.

El govern central tenia la facultat de suspendre L'Estatut; no obstant això tenia amplies competències legislatives.

El 20 de novembre de 1932 es van celebrar eleccions al parlament de Catalunya amb el triomf d'ERC. Francesc Macià va ser elegit president de la Generalitat fins la seva mort, el 25 de desembre de 1932.

Durant el seu mandat es van desenvolupar diverses lleis entre les que destaquen:

- L'Estatut.

- La majoria d'edat es va fixar als 21 anys.

Els obrers votaven majoritàriament l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però sindicalment s'organitzaven a través de la CNT.

La CNT s'organitzava en dues faccions:

- Els anarcosindicalistes, dirigits per Joan Peiró i Angel Pestaña, que veien la República i l'autonomia de manera positiva.

- La FAI, dirigida per Diego Abad de Santillán, Francisco Acaso, Bonaventura Durruti i Joan Garcia Oliver. No creien en el règim republicà i lluitaven per desestabilitzar-lo i implantar l'anarquisme.

Des del 1932 la FAI va passar a controlar la CNT la qual cosa significà la radicalització del moviment obrer.

Després de la mort de Francesc Macià, va ser elegit president de la Generalitat Lluís Companys. Era un període de gran conflictivitat social i política. La Lliga abandonà el parlament català, del gener de 1934 fins l'1 d'octubre, en desacord amb la política que s'hi feia.

Entre les lleis promulgades la més progressista i conflictiva va ser la llei de contractes de conreu:

La llei de contractes de conreu amb que es pretenia protegir als rabassaires.

El govern de la República, a instàncies de la Lliga, va presentar un recurs que anul·lava per incompetències el parlament català en matèria social. Els diputats d'Esquerra Republicana van abandonar el Congrés com a protesta. L'entrada de la CEDA al govern de Lerroux va provocar que Lluís Companys proclamés l'Estat Català dins la República Federal d'Espanya. L'endemà Companys i el seu govern es van rendir a 1'exèrcit. L'Estatut d'Autonomia va ser suspès i el govern de la Generalitat empresonat i condemnat a 30 anys de presó.

La Generalitat va fer, una breu però intensa obra:

En política econòmica:

- Va crear els serveis d'estadística.

- Va crear Caixes de dipòsit.

En millores agrícoles:

- Impuls de les cooperatives agrícoles.

En política social:

- Va crear l'Institut contra l'atur forçós.

- Va crear el Consell de Treball.

- Va crear els Serveis d'Assistència i Previsió Social.

- Legislació a favor de la millora de la condició de la dona

En política Sanitària:

- Organització de l'atenció primària.

- Construcció d'hospitals.

- Campanyes de vacunació.

- Inspecció sanitària.

En política d'Ensenyament:

- Construcció d'Escoles.

- Va crear l'Escola Normal Mixta.

- Introducció de la coeducació.

- Impuls dels moviments de renovació pedagògica.

- Colònies d'estiu.

- Biblioteques populars.

- El teatre a 1'escola.

- La conservació del Patrimoni artístic.

L'any 1935 va ser crític: La impopularitat del govern de Lerroux l'obligà a dimitir per l'assumpte de l'estraperlo (Strauss va trobar uns documents en els que hi surtien implicats diversos militants del partit Radical: Lerroux).

Es van dissoldre les Corts i es van convocar eleccions pel 16 de febrer de 1936. Aquestes eleccions van bipolaritzar l'opinió pública que podia triar entre un front d'esquerres “El Frente Popular” i la dreta que no es va poder presentar unida.

El Front Popular aconseguí el 34,3% dels vots i la dreta el 32,2%. Peó la llei electoral del moment atorgava el 75% dels escons a la llista guanyadora, encara que només fos per un vot, En virtut d'això el Front Popular va obtenir la majoria al Congrés.

L'ordre públic estava molt deteriorat i hi havia una enorme crispació social. L'aire de conspiració militar es respirava per tot arreu. Per què? Per por, d'una banda, por als canvis reformistes i descentralitzadors autonòmics, i per l'altra banda, por a la revolució que proposaven el moviment obrer i els partits d'esquerra.

7.- El catalanisme polític i la guerra civil de 1936

Posicions - Els fets de maig de 1937

Posicions:

El 17 de juliol de 1936 va començar al Marroc una rebel·lió militar contra la República. Al dia següent, el general Franco es va posar al front de les tropes d'Àfrica, mentre el general Mola s'alçava en el Nord.

A Barcelona, els militars es van sublebar el 19 de juliol. Convençuts que no trobarien especials resistències, els conspiradors van organitzar diverses columnes que van sortir dels quartells situats en la perifèria urbana, i es van dirigir cap al centre de la ciutat per ocupar els diversos edificis oficials.

Però van trobar-hi una enèrgica resistència de les forces d'ordre públic controlades per la Generalitat, que van actuar amb gran diligència i energia. A la derrota militar va

contribuir la decidida resposta de les masses obreres catalanes i la fidelitat de la Guàrdia Civil al govern legítim. El general Goded, que s'havia desplegat des de les Balears per portar a terme la rebel·lió, no van tenir més remei que rendir-se. Però la derrota de la sublevació militar va deslligar un poderós moviment revolucionari. Es van viure moments dramàtics, perquè milicians armats es van dedicar a la caça dels que ells consideraven elements facciosos: sacerdots i religiosos, persones de filiació dretista, burgesos, empresaris; tots es van veure perseguits, empresonats i assassinats a sang freda.

La Generalitat va intentar posar fi a aquesta tragèdia. Va procurar evitar el màxim nombre d'assassinats possible. Per posar ordre en l'ocupació de fàbriques i empreses, l'octubre de 1936 la Generalitat va dictar el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços. Aquest decret va instaurar l'autogestió, és a dir, un comitè obrer de control elegit per l'assemblea de treballadors. D'aquesta manera, es va poder posar novament en funcionament la capacitat industrial catalana.

Els fets de maig de 1937.

Els intents de la Generalitat de recuperar la seva autoritat van provocar una greu crisis en el mes de maig de 1937. Els anomenats Fets de Maig van enfrontar militants anarquistes i gent del POUM amb les forces d'ordre públic de la Generalitat, decidida a limitar el poder polític anarquista.

La iniciativa de la Generalitat va provocar la resposta immediata de la CNT, que va declarar la vaga general i va defensar amb les armes les seves posicions. La Generalitat, els partits republicans i el PSUC atorgaven prioritat a l'esforç per guanyar la guerra, postergant l'adopció de mesures revolucionàries.

Els enfrontaments armats van agafar gran virulència, i es van saldar amb uns 500 morts, més de 1000 ferits i la derrota de la CNT-FAI i del POUM. Els dirigents anarquistes Federica Montseny i Josep Garcia Oliver, ministres del govern republicà, es van desplegar a Barcelona per convèncer als seus correligionaris de que frenessin les armes.

Però el resultat final d'aquests fets va perjudicar seriament l'autonomia de Catalunya, ja que el Govern central va resumir els serveis d'ordre públic, amb el qual la Generalitat va perdre poder polític i va veure disminuïdes les seves competències. El trasllat del govern de la República a Barcelona, en octubre de 1937, va implicar noves competències per a ell, que es va incautar de les indústries de guerra catalanes. Tot això amb greu merma del poder de la Generalitat, que es va veure sistemàticament ignorada pel govern central.

8.- El franquisme: 1939-1975

L'abolició de l'Estatut de 1932 - La repressió contra qualsevol expressió catalanista (política o cultural) - Depuració - Control de llibres de text - Imposició forçosa del nacionalisme espanyol unitari

Durant els 40 anys de franquisme, la repressió, va ser una constant. Mai hi va haver ni el mínim espai per a la reconciliació... La repressió va ser present en tots els àmbits: polític, social i cultural.

Àmbit polític:

La Ley de Responsabilidades políticas (1939) i La Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940).

Malgrat que els principals dirigents polítics i sindicals van fugir a l'exili els qui van quedar van passar per la presó per les seves idees polítiques.

Entre el 1939 i el 1945 van ser jutjades 40000 persones a Catalunya i 30000 al país Valencià, de totes elles afusellades 10000. Ja en el 1963 es va afusellar al dirigent comunista Julián Grimau. Es va crear el TOP (Tribunal d'Ordre Públic) que s'encarregaria de jutjar els delictes polítics. Un dels judicis més famosos d'aquest tribunal va ser el Procés 1001 contra els dirigents del sindicat CCOO, aleshores il·legal (1973).

En l'administració docent i cultural la repressió va ser mitjançant la depuració. La repressió cultural s'imposà mitjançant llibres de text en els que s'enaltia al general Franco de manera exagerada; es tergiversava la història i es propagaven només valors conservadors (els llibres de batxillerat dels anys 60 no esmentaven la revolució russa...).

La condició femenina es va veure en retrocés respecte a l'època de la república. La dona estava sota la "tutela" del marit.

En l'àmbit cultural:

Gran repressió cultural o l'intent de genocidi de la cultura catalana que era considerada com a un perill separatista i se li va imposar per la força un nacionalisme espanyol unitari i excloent, és a dir, que eliminava a tots els altres nacionalismes. S'ha dit que els catalans van perdre la guerra perquè se'ls va privar de tots els senyals d'identitat catalana:

- En l'àmbit polític:

Derogació de l'estatut d'Autonomia. L'afusellament el 15 d'octubre de 1940 del president de la Generalitat Lluís Companys que fou detingut a França.

- En l'àmbit cultural:

Prohibició i persecució de l'ús públic de la llengua catalana.

- En l'àmbit simbòlic:

Els primers anys de la postguerra es van prohibir la senyera i les sardanes.

- En l'àmbit terminològic:

Canvi de nom de places, carrers i també de topònims.

- En l'àmbit social:

Confiscació de bens de moltes associacions i institucions catalanes.

La repressió cultural a Catalunya molt forta els primers anys, es va anar atenuant gràcies a l'esforç, tenaç de molts catalans que van continuar conservant la llengua en l'àmbit personal i cultural.

9.- Oposició a la dictadura (1959-1975) a:

L'exili - Catalunya - De 1939 a 1959 - De 1959 a 1975: els fets del Palau - L'oposició popular: iniciatives de la societat civil - Editorials - Renovació pedagògica - Revista infantil - Empresa discogràfica - La Nova cançó - Iniciatives per enderrocar la dictadura - L'Assemblea de Catalunya (7-XII-1971)

L'oposició de 1939 a 1959:

La lluita antifranquista es va concentrar en tres blocs ben diferents:

- El moviment obrer.

- Els monàrquics.

- Els maquis o guerrilla; interior i exterior. No volien acceptar el resultat de la guerra i estaven disposats a seguir. Van ser molt reprimits per la Guàrdia Civil i les seves accions van tenir escàs ressò pel control dels mitjans de comunicació...

Al 1950 l'oposició interior canviaria de tàctica:

- Renunciarà a la violència.

- Impulsarà l'oposició dins la universitat i en el si dels sindicats. Els sindicats franquistes seran l'embrió clandestí del Sindicat de Comissions Obreres.

- Convocarà vagues però aconseguiran treure la gent al carrer. Davant d'això el règim va reaccionar amb repressió molt dura pel que fa a l'ordre públic i més flexible i negociador pel que fa a les demandes salarials amb la Ley de Convenios Colectivos (1958). No s'ha d'oblidar que el paternalisme del règim prohibia acomiadar un obrer que no hagués manifestat tendències polítiques contraries.

A l'exili:

A l'exili els catalans van mantenir la Generalitat com l'institució legítima de Catalunya; Josep lrla va ser anomenat president en substitució de Lluís Companys. El va succeir Josep Tarradellas que va ser qui va reinstaurar el càrrec al 1977. Des de l'exili es va fer una tasca cultural molt important per insígnies intel·lectuals que passejaren el nom de Catalunya i l'orgull de ser català: Josep M. Batista i Roca (antropòleg), Josep Trueta (metge) i Pau Casals (compositor i músic).

Al 1950, un grup de joves cristians liderats per Jordi Pujol crearen el grup CC (Crist-Catalunya). L'oposició a Catalunya com a la resta d'Espanya no va aconseguir ser un moviment de masses, però va tenir el valor de mantenir viu un esperit que reapareixeria en la transcisió.

L'oposició entre 1959-1975:

Els fets del Palau:

En L'actuació de l'Orfeó Català, 19 de maig de 1960, va ser prohibida la interpretació del Cant de la Senyera. Durant el concert part del públic el va reclamar a crits i va començar a cantar-lo. La policia va detenir diverses persones entre elles Jordi Pujol i l'impressor Francesc Pizón que van ser jutjats i condemnats a 7 i 3 anys de presó. Aquest fet va ser molt important perquè era la primera vegada des de la sentència de mort de Carrasco i Formiguera (líder i fundador d'Unió Democràtica de Catalunya) que es jutjava i s'empresonava una persona no d'esquerres i catòlica, només pel fet del seu ideari catalanista.

L'oposició política obrera:

La més important a Catalunya va ser el PSUC entre la classe obrera i els joves universitaris. L'any 1962 es van fundar a Astúries les CCOO, Marcelino Camacho en va ser el seu líder. A Catalunya no es va fundar fins el novembre de 1964 en una reunió en la parròquia de Sant Medir de Barcelona, Cipriano Garcia era el principal responsable.

L'oposició popular:

Els darrers 15 anys del franquisme l'oposició de la societat civil catalana va promoure moltíssimes iniciatives per a la recuperació de la consciència nacional i per lluitar contra el franquisme:

- La creació d'Edicions 62. Va ser la primera editorial en publicar llibres en català.

- El desenvolupament d'iniciatives de renovació pedagògica: Associació de Mestres Rosa Sensat.

- La revista infantil Cavall Fort.

- L'empresa discogràfica Edigsa: promoció de cantants de música catalana.

- L'Omnium Cultural: institució privada promotora d'activitats culturals catalanes.

- La Nova cançó: Joan Manuel Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet i Lluís Llach.

L'Assemblea de Catalunya va ser constituïda el 7 de novembre de 1971 a l'església de St. Agustí de Barcelona, es va estendre a totes les comarques de Catalunya. Es basava en els següents principis que es van convertir en un eslògan: Llibertat-Amnistia-Estatut d'Autonomia i solidaritat entre els pobles d'Espanya.

El desembre de 1973 els 113 delegats de l'Assemblea de Catalunya van ser detinguts.

10.- 1975-1980: Mort de Franco. Catalunya recupera les institucions.

La conquesta de la democràcia als carrers de Catalunya - La Constitució de 1978: Reconeixement polític de Catalunya - restauració de la Generalitat i retorn del president Tarradellas - L'Estatut d'Autonomia (1979) - Lloc de naixement. Mes i any de promulgació - Institucions que integren la Generalitat - Competències de la Generalitat. Primeres eleccions autonòmiques: 20 de març de 1980 - Principals partits que s'hi van representar.

La mort de Franco.

El 20 de novembre de 1975 mort Francisco Franco. Va significar la resurrecció de l'esperit democràtic i conciliador que els homes i dones de Catalunya i d'arreu d'Espanya havien anat cuidant, conservant i construint. Aquest esperit serà l'artífex de la transició política a la democràcia de manera ràpida i pacífica.

A Catalunya es cridaven tres paraules : Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia.

Llibertat: Llibertats individuals, polítiques i sindicals.

Amnistia: Llibertat de tots els presos polítics, és a dir, a tots aquells que havien estat contraris al règim.

Estatut d'Autonomia: Reivindicació de les aspiracions polítiques de Catalunya. Autogovern.

El Congrés de Cultura catalana va establir les bases de la normalització cultural i la potenciació de la llengua catalana. L'any 1976 va organitzar diverses manifestacions que van ser durament reprimides per la policia.

L'l1 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, el govern va autoritzar la celebració de la Diada de St. Boi de Llobregat on hi van participar més de 100000 persones.

L'any següent, 1977, també per la Diada es va convocar la manifestació més grandiosa que s'hagi fet mai a Catalunya (més d'un milió de persones cridant pels carrers: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia). La voluntat popular estava escrivint la història: L'autonomia catalana era un fet irreversible.

La Constitució del 978:

La redacció de la Constitució va estar a càrrec d'una ponència amb representació de tots els grups polítics al Congrés dels Diputats. Va ser fruit del consens. Es a dir, de la comprensió i la generositat de tots els partits (3 centristes; PSOE, PC, CDC i AP). La dreta admetia el joc democràtic i l'existència d'autonomies. Els nacionalistes catalans admetien el terme “nació espanyola” a canvi de reconeixement autonòmic per a Catalunya. El PNB no va acceptar la constitució i va propugnar L'abstenció en el referèndum. L'esquerra “abertzale” va demanar el NO. El 31 d'octubre de 1978 el Congrés dels diputats va votar favorablement la constitució. El poble espanyol li va donar el seu suport el 6 de desembre de 1978 amb el 88% de vots afirmatius i només un 8% de vots negatius.

Els principals acords polítics recollits a la Constitució tenen tres parts:

I Dogmàtica:

S'hi estableixen els principis bàsics, els drets fonamentals. Els principis de la política social i autonòmica i les garanties dels drets i els mecanismes de la seva suspensió.

L'Estat es defineix com una monarquia parlamentària en el que hi tenen cabuda l'autonomia de les nacionalitats i regions.

L'Estat és laic, és a dir, aconfessional.

Es reconeixien els drets civils: com la llibertat d'expressió, associació i reunió, el divorci i es suprimeix la pena de mort.

II Orgànica:

S'hi desenvolupen les funcions, els mecanismes dels poders fonamentals (legislatiu, executi i judicial), juntament amb les qüestions fiscals, d'organització territorial de l'Estat i del Tribunal Constitucional.

Limita el poder de la Corona, que només ostenta el comandament de les forces armades.

La representació política s'establirà en dues Càmares: Congrñes dels Diputats i el Senat.

S'estableix la divisió de poders: legislatiu, executiu i judicial.

III Reforma Constitucional:

Es refereix al sistema per mitja del qual s'hi poden introduir reformes. Els drets i els deures de la població i la política social.

La Constitució del 1978 estableix que Espanya és un estat social. Així es garanteix que s'haurà de procurar el benestar de la població sigui qui sigui el qui governi.

S'estableix:

- El dret a intervenir en l'economia i si és per interès general es podran expropiar bens i propietats.

- El dret a l'educació: l'ensenyament es considera un servei públic.

- Igualtat de drets entre tots els espanyols sense tenir en compte ni rasa ni sexe ni religió.

- El dret a la salut i a la sanitat. Mantenir la Seguretat Social per a tothom.

- El dret a un habitatge digne i adequat

- El deure i el dret al treball i a la lliure elecció de professió i ofici.

- El dret de la joventut a participar en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural del país.

La reinstauració de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas:

Després de morir Franco a Catalunya s'havia constituït el Consell de Forces Polítiques que aglutinava des dels comunistes fins els de centre dreta, socialistes, socialdemòcrates i nacionalistes. Pel febrer de 1977 representants dels diversos partits

polítics catalans es van traslladar a França per entrevistar-se amb Josep Tarradellas, president de la Generalitat republicana a 1'exili.

Després de les eleccions de 1977 Adolfo Suárez va enviar un grup de persones a entrevistar-se amb Tarradellas. Suárez el va convidar a traslladar-se a Madrid per tractar de la reinstauració de la Generalitat. Després d'unes difícils negociacions va arribar a un acord amb Suárez per retornar a Catalunya i restablir la Generalitat. Malgrat que en aquestes converses no hi va participar el Consell de Forces polítiques, ningú no es va oposar públicament al pacte Suárez-Tarradellas.

L'Estatut d'Autonomia:

Una Comissió de parlamentaris catalans elegits en les eleccions de 1977 es va reunir al parador de Sau (Osona) per redactar un projecte d'Estatut que va ser presentat a les Corts espanyoles per a ser aprovat. El 25 d'octubre de 1979 el poble català el va rectificar en referèndum. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya es va promulgar el desembre de 1979.

L'Estatut defineix Catalunya com una nacionalitat que es pot autogovernar exercint les competències de Comunitat Autònoma, tot mitjançant unes institucions que han de governar Catalunya.

Institucions que integren la Generalitat:

El Pariament:

Òrgan legislatiu elegit per sufragi universal. Representa la sobirania del poble català. Té les funcions d'elaborar lleis i aprovar els pressupostos de la Generalitat i controla l'acció política del govern. Entre els seus integrants s'elegeix una part dels senadors/es que representen Catalunya a l'Estat espanyol.

El President de la Generalitat:

Òrgan unipersonal elegit pel Parlament entre els seus integrants. Representa la Generalitat en el context espanyol i internacional. Nomena i presideix el Consell Executiu.

El Consell Executiu:

És el govern de la Generalitat. Dirigeix l'administració, proposa lleis al Parlament, elabora i aplica el pressupost.

Tribunal Superior de Justicia:

És la màxima institució judicial de Catalunya.

Síndic de Greuges:

Òrgan que recull les queixes dels serveis de l'Administració.

Sindicatura de Comptes:

Intervé i certifica la comptabilitat de la Generalitat.

Consell Consultiu:

Vigila que s'acompleixi el que marca l'Estatut.

La Generalitat va tenir aquestes competències:

- Les exclusives:

Estableix un àmbit pel Parlament de Catalunya i les seves lleis prevalen sobre l'Estat.

- Les compartides:

Segons les quals es poden legislar a partir de les bases establertes a Madrid: la sanitat, i l'educació que cada any inclouen el 50% del pressupost de la Generalitat. En aquest àmbit es poden generar problemes d'interpretació entre l'Estat i la Generalitat, d'això s'encarrega el Tribunal Constitucional.

Les primeres eleccions autonòmiques.

Es van celebrar el 20 de març de 1980. Els partits polítics socialistes es van unir el juliol de 1978 en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) amb Joan Raventós com a secretari general.

Convergència democràtica de Catalunya (CDC) amb Jordi Pujol com a secretari general, que des del 1978 va fer coalició' amb la històrica Unió Democràtica de Catalunya (UDC) liderada per Miquel Coll i Alerton.

L'objectiu de la coalició era aconseguir el vot nacionalista moderat.

CC (Centristes de Catalunya) era la branca catalana de la UCD.

El PSA (Partido Socialista Andaluz)

PSUC, de tendència comunista.

ERC, també històric.

Els resultats van donar la victòria a la coalició Convergència i Unió. En la constitució del Parlament el president va resultar elegit Heribert Barrera, secretari general d'ERC i veterà polític.

11.- Índex Onomàstic:

• Bonaventura Carles Aribau:

(Barcelona, 1798-1862) Fundador de la Societat Filosòfica, va publicar Ensayos poéticos (1817). Adherit a la revolució liberal, va col·laborar en el Diario Constitucional. Secretari de la Diputació de Lleida, membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820), va fundar junt amb Ramon López Soler El Europeo (1823), primera publicació romàntica espanyola.

Malgrat tenir algunes dificultats a la dècada de 1820, Aribau va poder traslladar-se a Madrid, on va continuant difonent el romanticisme gràcies a la protecció del banquer català Gaspar de Remisa. Va treballar a El Corresponsal, a La Nación i a La España.

Perseguits per l'absolutisme, van fixar les bases de la renovació romàntica de la dècada de 1830. L'inici del Romanticisme se sol datar al 1833 amb la publicació de la coneguda oda “La Pàtria” a El Vapor.

Amb Rivadenyera, va fundar la Biblioteca de Autores Españoles. Nomenat director feneral del Tresor (1847), de ka Junta de Duanes i Aranzels (1850), de Cases de Reial i Patrimoni (1857).

• Josep Pou Ballot:

Al 1815 va publicar la Gramàtica i apologia de la llengua catalana.

• Joaquim Rubió i Ors:

(Barcelona 1818-1899), escriptor i poeta, va ser catedràtic d'història universal a la Universitat de Barcelona, de la qual fou també rector, i president de l'Acadèmia de Bones Lletres. Contribuí decididament a la restauració dels Jocs Florals, i fou un dels principals impulsors del moviment de la Renaixença. Va escriure amb el pseudònim de “Lo Gaiter de Llobregat”.

• Frederic Soler: Serafí Pitarra

Serafí Pitarra era el seu pseudònim, i va gaudir d'una gran popularitat. Les seves obres, com ara La botifarra de la llibertat (contra la guerra d'Àfrica) o L'esquella de la torratxa (contra el caciquisme), no defugien la crítica política i social. Pertanyia al grup d'intel·lectuals que s'oposava als liderats de la Renaixença i que reivindicava l'ús “del català que ara es parla”, ja que trobava arcaïtzant i poc viva la llengua utilitzada en els Jocs Florals. Però, malgrat la polèmica, aquest enfrontament fou la manifestació d'una mateixa realitat i intenció: la revitalització de la llengua.

• Manuel Milà i Fontanals:

(Vilafranca del Penedès, 1818-1884) Filòleg i escriptor que va ser el màxim representant de la generació dels Jocs Florals. Llicenciat en dret i filosofia i lletres, va ser catedràtic des de 1846. Va publicar molts importants treballs historicofilològics sobre la cançó tradicional catalana, la literatura trobadoresca o l'epopeia catalana. També es va dedicar a la crítica literària i va intervenir en la polèmica sobre la unificació de la llengua. De pensament romànic, tenia poca fe en el futur literari del català, i va escriure quasi sempre en castellà. Va ser introductor de l'estudi de la filologia romànica a Espanya, treball que van continuar els seus deixebles Menéndez Pelayo i Rubié i Lluch.

• Ramon Martí i Eixalà:

Jurista de prestigi que participà en la divulgació (mitjançant la Universitat de Barcelona, del dret tradicional català, considerat l'ànima i la base de la personalitat política Catalana.

• Manuel Duran i Bas:

La Universitat de Barcelona va construir intensament a l'expansió de la renaixença amb l'estudi i la divulgació de la història i la literatura medievals, sota l'impuls de personalitats com ara Joaquim Rubió i ors i Manuel Milà i Fontanals, i també del dret tradicional català, considerat l'ànima i la base de la personalitat política de Catalunya, amb la participació de juristes de prestigi com ara Ramon Martí d'Eixalà i Manuel Duran i Bas.

• Elies Rogent i Amat:

Va projectar el nou edifici de la Universitat de Barcelona, d'estil neoromànic i d'inspiració medieval.

• Joan Mañé i Flaquer:

Periodista que representava un sector moderat que criticava les intencions homogeneïtzadores de l'Estat.

• Pròsper de Bofarull:

Els impulsors de la Renaixença van trobar que l'Edad Mitjana a Catalunya havia estat un període diferent que a la resta de la Península, ja que durant aquella època Catalunya havia tingut un estat propi i, d'alguna manera, havia viscut una gran esplendor. Aquest fet els servia per definir una identitat diferenciada de la de la resta d'Espanya. La individualitat catalana es trobava en la història. L'obra en castellà de Pròsper de Bofarull Los condes de Barcelona vindicados (1836) s'inscriu en aquesta concepció.

• Pi i Maragall:

(Barcelona 1824-1901) Polític i filòsof fill d'un obrer tèxtil, després de passar pel seminari estudià dret. Va viure del periodisme i va treballar a Madrid com a delegat d'un banc. Fou diputat per Barcelona representant el republicanisme federalista. Entre el juny i el juliol de 1873 fou president de la República, però la revolta catonalista l'obligà a dimitir. Proposà un model federal amb la participació d'elements obreristes. El 1877 publicà Las Nacionalidades, l'obra cabdal en la seva concepció de federalisme.

El federalisme es va estendre molt mes que no el carlisme. El seu esclat es produí poc després de la Revolució de Setembre de 1868, quan en el partit demòcrata hi va haver una escissió i va sorgir el Partit Republicà Democràtic Federal, dirigit per Francesc Pi i Maragall, que concebia el federalisme com a únic mitjà per aconseguir la unitat entre les regions espanyoles, teoria que desenvolupà en el llibre Las Nacionalidades (1877).

• Valentí Almirall:

(Barcelona, 1841- 1904) Va ser un dels personatges més importants del republicanisme federal català, impulsant una de les primeres formulacions polítiques federalistes, les Bases per a la Constitució Federal de la Nació Espanyola i per a l'Estat de Catalunya (1868).

Va promoure, el maig de 1869, la signatura del pacte de Tortosa, un acord entre els federalistes de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i d'Aragó per impulsar l'organització federal de l'Estat tenint com a referència l'antiga corona d'Aragó.

Durant la dècada de 1880, va impulsar el primer catalanisme polític. Ho va fer des d'una perspectiva d'esquerres i de progrés: va fundar el primer diari escrit íntegrament en llengua catalana, El Diari Català (1879); va organitzar els dos primers congresos catalanistes (1880-1883); i va fundar la primera organització cultural i alhora política del catalanisme, el Centre Català (1882). A més, va sistematitzar la doctrina del catalanisme polític en el llibre Lo Catalanisme (1886).

Almirall es va saber bellugar amb encert per connectar amb la societat civil catalana i va ser l'inspirador del Memorial de Greuges, document que va proporcionar una gran popularitat al Centre Català.

(Barcelona 1841-1904), polític i advocat, s'afilià al 1868 al Partit Demòcrata, del qual passà aviat al Partit Federal, i esdevení la figura més important del federalisme barceloní. Dirigí el diari El Federalista. Al 1870 contribuí a la fundació de La Jove Catalunya. A Causa d'un enfrontament amb Pi i Maragall, deixà els federals i el 1882 fundà el Centre Català. Al 1896, retirat de la vida política, presidí l'ateneu Barcelonès.

• Josep Narcís Roca i Farreras:

Un dels dirigents més destacats del federalisme català.

Va ser el primer a formular el catalanisme progressista, popular, democràtic, republicà i revolucionari, clarament oposat al catalanisme conservador.

• Àngel Guimerà:

(Santa Cruz de Tenerife, 1845-Barcelona, 1924) Dramaturg, poeta i polític. La seva popularitat només el fa comparable a Verdaguer o Maragall. El seu ideal catalanista el va portar a impulsar la Jove Catalunya, el Centre Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista. El 1895 va ser escollit president de l'Ateneu Barcelonès i va fer el primer discurs català d'aquesta entitat. L'obra poètica, dins el

romanticisme històric, va ser molt guardonada als Jocs Florals. La gran producció teatral comprèn quatre períodes: tragèdia històrica en vers (Mar i Cel, 1888); drames moderns en prosa, l'etapa més rica (Maria Rosa, 1894, Terra Baixa, 1896); drames simbolistes o idealistes (La reina vella, 1908); i un intent de retorn a la primera etapa (Indíbil i Mandoni, 1917).

• Lluís Domènech i Montaner:

Arquitecte fundador, junt amb Àngel Guimerà, de la Lliga de Catalunya, després d'escindir del Centre Català

• Narcís Verdaguer i Callís:

(1863-1918), militant de la Lliga de Catalunya, va tenir la iniciativa de fundar una nova entitat que coordinés l'organització amb tots els nuclis catalanistes comarcals existents. Aquesta idea es va plasmar, l'any 1891, en la creació de la Unió Catalanista, una federació d'entitats molt diverses ideològicament i socialment, per bé que hi predominaven les classes mitjanes.

• Josep Torres i Bages:

La primera acció important de la Unió Catalanista va ser la celebració, el 1892, d'una assemblea a Manresa que va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, document que es coneix amb el nom de Bases de Manresa. Es tractava de la primera formulació d'un projecte d'estatut d'autonomia, que va coincidir amb la publicació de La tradició catalana, del bisbe Josep Torras i Bages, el qual donava suport a les idees que es manifestaven en el document aprovat a Manresa.

• Francesc Layret:

(Barcelona 1880-1920) polític i advocat, fou company d'estudis i gran amic de Lluís Companys. Milità a les Joventuts d'unió Republicana i acabà sent un dels principals dirigents del partit a Catalunya. El 1905 fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Va ser un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), de la qual se separà, però, quatre anys més tard. També va participar en la fundació del Bloc Republicà Autonomista (1915) i del Partit Republicà Català (1917). El 1919 fou elegit diputat a Corts per Sabadell. Com a advocat laboralista, destacà en la defensa de sindicalistes, cosa que li donà molt prestigi entre els militants i dirigents de la CNT. Morí assassinat.

• Enric Prat de la Riba:

(Castellterçol 1870-1917) participà en el moviment catalanista. Va contribuir a la redacció de les Bases de Manresa (1892). Va ser un dels màxims dirigents de la Lliga Regionalista i un dels fundadors del diari La Veu de Catalunya. Fou també l'ideòleg més destacat del catalanisme conservador. Va publicar nombrosos articles, un Compendi de doctrina catalanista (1894) i La nacionalitat catalana (1906), la seva obra cabdal. El 1907 va ser elegit president de la Diputació Provincial de Barcelona. Set anys després aconseguir fer realitat la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou president. Des de la Mancomunitat va fer un important obra de govern.

• Francesc Cambó:

(Verges 1876-1947), polític, advocat i financer. Fill d'una família de classe mitjana, es llicencià en filosofia i lletres i en dret a la Universitat de Barcelona. Fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista el 1901, any en que també fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. El 1907 va ser elegit diputat a Corts per la solidaritat catalana. Va ser ministre en governs d'Antoni Maura. El 1918 va fracassar en l'intent d'aconseguir un estatut d'autonomia per a Catalunya. El 1923 abandonà la política activa, però el 1933 fou elegit, de nou, diputat per la Lliga Catalana. Com a financer, Cambó fou president del consell d'administració de la Companyia Hispano-Americana d'Electricitat (CHADE) i va aconseguir una gran fortuna. També va impulsar la cultura catalana amb la creació de la Fundació Bernat Metge i el patrocini d'obres lingüístiques i històriques.

• Domènech Martí i Julià:

El catalanisme d'esquerres al segle xx tenia un precedent en la figura de Domènech Martí i Julià (1861-1917), metge i polític que des de la presidència de la

Unió Catalanista va defensar al mateix temps l'alliberament nacional i l'alliberament social de Catalunya.

• Marcel·li Domingo:

(Tarragona 1884-1939), va ser dirigent de la Unió Federal Nacionalista Republicana i fou elegit diputat a Corts en 1914. El 1917 va ser empresonat per un article en què incitava la tropa a unir-se a la vaga general. Durant la Dictadura s'exilià. Va ser ministre d'instrucció Pública del govern provisional de la República i participà

en diversos governs d'Azaña. També fou elegit diputat a Corts el 1931 i el 1936. El 1939 s'exilià a França.

• Lluís Companys:

(el Tarròs, Urgell 1882-1940), polític i advocat republicà i catalanista, va militar a les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana i participà en la fundació del Partit Republicà Català. Com a advocat laboralista, es destacà en la defensa de sindicalistes, i en plena onada repressiva fou detingut (1920) i deportat a Menorca. El 1921 el van alliberar després d'haver estat elegit diputat a Corts. Va col·laborar també en la fundació de la Unió de Rabassaires i d'Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Elegit president de la Generalitat el 1934, arran de l'entrada de la CEDA al govern espanyol proclamà l'Estat Català. Condemnat a 30 anys de presó, el van alliberar en ser elegit diputat (febrer de 1936), i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. Exiliat a França el febrer de 1939, fou detingut pels alemanys i lliurat al govern franquista. Fou afusellat el 15 d'octubre de 1940.

• Francesc Macià:

(Vilanova i la Geltrú 1859-1933), ingressà en l'exercit espanyol, on va arribar al grau de coronel, però es veié obligat a abandonar la carrera militar arran de la seva participació en el moviment de la Solidaritat Catalana. El 1907 va ser elegit diputat a Corts per Barcelona i les Borges Blanques, població que el continuà elegint en totes les eleccions successives. Inicialment de posicions moderades, evolucionà cap a un republicanisme i un racionalisme radicals, fins al punt de fundar, el 1922, l'Estat Català. Durant la dictadura de Primo de Ribera, es dedicà activament a preparar una insurrecció armada per alliberar Catalunya. Organitzà la conspiració de Prats de Molló (1926), però fou detingut per la policia francesa i sotmés a un judici que li donà una gran anomenada. El 1931 retornà a Catalunya i participà en la creació d'Esquerra Republicana de Catalunya, de la qual fou elegit president. Ocupà el càrrec de president de la Generalitat republicana fins a la seva mort.

• Rafael Campalans:

Socialista que junt amb Gabriel Alomar i Manuel Serra i Moret es van escindir del PSOE i van fundar la Unió Socialista de Catalunya l'any 1923.

Va ser director de l'Escola del Treball.

• Gabriel Alomar:

• Manuel Serra i Moret:

• Alejandro Lerroux:

(La Rambla, Còrdova 1864-1949). Instal·lat a Barcelona el 1901, assolí una gran popularitat gràcies a la seva demagògia revolucionària. Va ser elegit diputat el 1901, i el 1908 va fundar el Partit Republicà Radical. Durant la República evolucionà cap a posicions de centredreta. El 1936 s'exilià a Portugal. Va tornar a Espanya el 1947, en ple franquisme.

• Josep Puig i Cadafalch:

(Mataró 1867-1957), segons un dibuix de Ramon Casas. Arquitecte i polític, se'l considera un notable exponent del modernisme arquitectònic català. Va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista i del diari La Veu de Catalunya. Fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1902-1905), des d'on promogué la junta de Museus. El 1907 va ser elegit diputat a Corts dins la Solidaritat Catalana. L'any 1917 fou elegit president de la Mancomunitat. Destituït per Primo de Ribera el 1924, es va exilià i no va retornar fins després de la guerra civil. Del 1942 fins a la seva mort, va ser president de l'Institut d'Estudis Catalans.

• Joan Peirò:

(Barcelona 1887-1942), dirigent obrer, milità a la CNT, on va assolir responsabilitats organitzatives. Vetllà pel manteniment de la línia anarcosindicalista, contrària a la Tercera Internacional i a l'acceptació del règim de Primo de Ribera. Va ser empresonat diverses vegades i sofrí més d'un atemptat. Signà el Manifest dels Trenta (1931), contrari al predomini de la FAI en els sindicats cenetistes, a una definició anarquista de la CNT i a la insurrecció revolucionària. Durant la guerra va ser ministre d'Indústria. Exiliat a França, fou detingut per la Gestapo alemanya el 1940 i lliurat a les autoritats franquistes, que el condemnaren a mort i l'afusellaren.

• Àngel Pestaña:

Dirigia junt amb Joan Peiró el grup de anarcosindicalistes en la CNT.

• Diego Abad de Santillán:

Diego Abad de Santillán, junt amb Francisco Ascaso, Bonaventura Durruti i Joan Garcia Oliver formaven un grup d'anarquistes dins de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

• Francisco Ascaso:

• Bonaventura Durruti:

(Lleó 1896-1936), dirigent anarquista, va ser militant de la CNT i partidari de la violència revolucionària; així, intervingué en nombrosos atemptats, com ara al que costà la vida al cardenal Soldevila, a Saragossa, el 1923. Fou detingut i empresonat moltes vegades. Amb Ascaso i altres anarquistes va fundar al Barcelona el grup d'acció Crisol (1922), després anomenat “Los Solidarios”, i a partir del 1931, “Nosotros”. Participà en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (1932) i defensà l'abstenció de la CNT en les eleccions de 1933. També va participar en l'aixafament de la rebel·lió militar de 1936 a Barcelona. Marxà al front d'Aragó al capdavant d'una columna anarquista. Morí en la defensa de Madrid. El seu enterrament a Barcelona va ser multitudinari.

• Joan Garcia Oliver:

• Fèlix Millet:

President de l'Orfeó Català.

• Maurici Serrahima:

Escriptor i polític que junt amb Fèlix Millet van impulsar activitats en català clandestinament.

• Josep Maria Cruzet:

Fundador de l'Editorial Selecta (1943), un dels impulsants a la normalització de la literatura catalana. Era editor, i va impulsar els premis de literatura de la Nit de Santa Llúcia (1951)

• Josep Irla:

A l'exili, els polítics republicans catalans van mantenir la Generalitat com a institució legítima del poble català. Josep Irla en fou nomenat president com a successor de Lluís Companys. El 1954, en una assemblea celebrada a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats catalans elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.

• Josep Tarradellas:

(Cervelló 1899-1988), polític d'ideologia catalanista i republicana, va militar de jove a la Joventut Nacionalista La Falç (1920). Participà el 1931 en la fundació d'esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i fou elegit diputat a Corts el 1931, i al Parlament, el 1932. Va ser conseller de Governació i de Sanitat amb Francesc Macià. Se separà d'ERC per diferències amb Macià i fundà el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerres (1933). Retornà a ERC i va ser conseller de Serveis Públics i d'Economia (1936). Des del setembre de 1936 fins el maig de 1937 va presidir quatre governs de concentració. Des del 1937 fins al final de la guerra fou conseller de Finances. El 1954 fou elegit president de la Generalitat a l'exili. El 23 d'octubre de 1977, retornà a Catalunya com a president de la Generalitat restaurada.

• Josep Batista Roca:

Antropòleg que tot i ser a l'Exili va dur a terme una tasca de normalització cultural i de difusió del fet català en els fòrums internacionals. Josep Trueta (doctor) i Pau casals (músic i compositor), van ser també molt importants en aquests fets.

• Josep Trueta:

• Pau Casals:

• Quico Sabater:

Quico Sabater, junt amb Ramon Villa, van ser dos dels guerriller més importants que van lluitar contra el règim franquista al costat dels anarquistes, i que van ser morts en un tiroteig per part de les forces de l'ordre públic.

• Ramon Vila:

• Jordi Pujol:

(Barcelona, 1930) Metge i polític impulsor de Banca Catalana (1965) i de Convergència Democràtica de Catalunya (1974). Amb la coalició CIU i el suport d'ERC i UCD, va ser el primer president electe de la Generalitat de Catalunya (1980) després del franquisme. Vinculat al catalanisme d'arrel cristiana, va exercir un intens activisme contra la dictadura. Afiliat al grup Crist-Catalunya (1954), va ser condemnat a presó pels fets del Palau. Va ser conseller del govern d'Unitat de Josep Tarradellas i diputat a Corts (1977 i 1979). Actual president de la Generalitat, ha impulsat la seva acció de govern i ha tingut un paper clau en la governabilitat d'Espanya. Europeista convençut, ha tingut un protagonisme notori en l'Assemblea de Regions d'Europa.

• Francesc Pinzón:

Impressor que va ser processat per un consell de guerra (junt amb Jordi Pujol) i condemnat a tres anys de presó, acusat de ser un dels autors d'un full volander antifranquista i en part responsable dels fets del Palau.

• Manuel Carrasco i Formiguera:

Persona catòlica que no pertanyia al grup d'esquerres, i que va ser torturada, jutjada i condemnada per un delicte d'opinió.

• Adolfo Suárez:

(Àvila, 1932) Polític que va ser President de la Transició. El seu primer càrrec va ser el de Secretari de la Delegación Nacional de Provincias (1957). Al 1961 ja era cap del Gabinete Técnico de la Vicesecretaría General del Movimiento i, entre 1969 i el 1973, va ocupar la direcció general de Radiodifusión y Televisión. L'any 1975 va ser nomenat vicesecretari general del Movimiento i el desembre següent, ministre secretari general. Al 1976 va ser designat president del Govern Espanyol, i va iniciar la transformació del règim franquista en una democràcia. Després del referèndum per a la Reforma de 1976, va convocar eleccions generals pel 1977, i les va guanyar amb la Unión de Centro Democrático. Al 1979 va ser reelegit, però al 1982 va perdre, encapçalant el CDS, després de la ruptura de la UCD.

2DBT1 Meritxell Huguet Gil

16

Catalanisme